Investigación sobre qué es la Psicología del Deporte
Por: Anna Subirana
AÑo: 2006
Sinopsi
L’objectiu d’aquest treball és saber si el que ens diu la teoria, l’apliquen els psicòlegs al peu de la lletra i de quina manera reben la psicologia esportiva els esportistes. La metodologia emprada a estat a partir de la consulta de llibres, de pàgines web i a partir de les entrevistes realitzades als diferent psicòlegs i esportistes. Els principals resultats comentats són les tècniques, els objectius, l’autoconfiança, la relaxació, l’avaluació del programa de treball, la divisió dels períodes esportius, la bioretroalimentació i si els psicòlegs aconsellarien als altres per anar amb un psicòleg i la conclusió és que la psicologia esportiva, per regla general, ajuda a millorar el rendiment de l’esportista en els aspectes treballats pel psicòleg i s’ha pogut comprovar que en la teoria i en la pràctica no hi ha gaire diferencia.
Índex
Sinopsi ....................................................................................................
Introducció ..............................................................................................
Metodologia ............................................................................................
Cos del treball:
▪ Què és la psicologia esportiva? ....................................................
▪ Història de la psicologia esportiva ................................................
▪ Funcions d’un psicòleg .................................................................
▪ Àmbits d’actuació d’un psicòleg ....................................................
▪ Habilitats en la psicologia de l’esport ............................................
▪ Tècniques en la psicologia de l’esport ...........................................
▪ Categories dels esports .................................................................
▪ Aconseguir un bon rendiment ........................................................
▪ La tensió i l’ansietat ........................................................................
▪ Entrevistes als psicòlegs ...............................................................
▪ Entrevistes als esportistes .............................................................
Conclusions ............................................................................................
Bibliografia ..............................................................................................
Introducció
Per començar voldria fer uns aclariment sobre la psicologia esportiva ja que molts esportistes tenen por al psicòleg perquè pensen que no el necessiten, ja que no estan malalts ni desequilibrats ni depressius. Però això és un error. Els psicòlegs esportius són educadors, no són clínics. El treball del psicòleg esportiu no consisteix en solucionar els problemes personals dels esportistes, ni tampoc de tractar els atletes amb problemes mentals, sinó que l’objectiu és dotar i potenciar en l’esportista una sèrie de qualitats o habilitats psicològiques per tal de competir en les millors prestacions possibles. El treball del psicòleg esportiu és molt semblant al d’un entrenador, però ell, a més d’entrenar els aspectes físics, tècnics o tàctics, entrena el psicològic.
Molts esportistes i entrenadors pensen que l’entrenament psicològic hauria de produir resultats miraculosos, màgics i gairebé instantanis. Els esportistes saben bé que per desenvolupar les seves habilitats físiques han de passar anys entrenant-se. L’entrenament psicològic necessita la mateixa dedicació i temps. Perquè un esportista domini realment la seva ment, ha de dedicar anys de desenvolupament d’aquestes habilitats.
Tal com diuen els aclariments sobre la psicologia esportiva, va ser una de les coses que em va fer pensar en fer el treball de la psicologia esportiva, ja que moltes persones pensen que per anar a un psicòlegs s’ha d’estar mentalment malament i perquè sempre m’ha interessat el món de la psicologia i ara crec que he tingut l’oportunitat de conèixe’l més, però, tot i així, primer feia el treball de recerca sobre calories i pulsacions, perquè volia fer INEF, però finalment, em vaig decidir a canviar el treball de recerca i fer-lo sobre la psicologia de l’esport, perquè vaig decidir fer la carrera de Psicologia i creia que em serviria de gran ajut, per si llavors em voldria especialitzar en psicòloga de l’activitat física i de l’esport.
Els objectius d’aquest treball són poder comprovar si la teoria del cos del treball amb les respostes de l’entrevista dels psicòlegs concorden i veure si els esportistes ho reben de la mateixa manera que diuen els psicòlegs i la teoria.
Aquest treball parla sobre la psicologia de l’esport, i hi podem trobar la història de la psicologia de l’esport, les tècniques, les funcions del psicòleg, les habilitats de la psicologia de l’esport, la divisió d’esports, l’ansietat i la tensió, ja que són dos aspectes claus per tal de no poder estar el 100% en la competició, per aconseguir un bon rendiment i el desglossament de les entrevistes, per trobar aquesta informació me basat en la recerca d’alguns llibres i la recerca per internet, però bàsicament a estat a partir d’internet; les entrevistes s’han pogut realitzar en directe, però també s’han realitzat per e-mail, ja que molts dels esportistes o psicòlegs són de fora d’Espanya o persones conegudes i ens era més fàcil contactar per e-mail, ja que els d’aquí o no m’han contestat o bé m’han dit que no em podien facilitar aquestes dades i això a fet més dificultosa la meva recerca (les respostes dels e-mail es poden trobar en els annexos, des de la pàgina 2 a la 6), val a dir que cap CAR d’Espanya i Federacions espanyoles m’han facilitat informació.
En les conclusions del treball hi podem veure les comparacions entre la teoria i la pràctica realitzada pels psicòlegs en vers als esportistes, les comparacions entre psicòlegs i esportistes i les ampliacions de temes tractats a la teoria. I s’han arribat a les conclusions que la psicologia esportiva, per regla general, ajuda a millorar el rendiment de l’esportista en els aspectes treballats pel psicòleg i s’ha pogut comprovar que en la teoria i en la pràctica no hi ha gaire diferencia.
Metodologia
Els materials emprats per realitzar el treball han estat: la recerca d’informació en llibres i en pàgines web i les entrevistes a partir d’e-mails i anant a clubs esportius, utilitzant una gravadora.
Primer vaig buscar per internet pàgines web on em poguessin donar informació sobre la psicologia esportiva, com ara les tècniques els àmbits on actuen els psicòlegs, les habilitats, entre d’altres. Desprès com que havia de fer entrevistes a psicòlegs i a esportistes, vaig pensar en enviar e-mail als diferents Centres d’Alt Rendiment (CAR) d’Espanya, però tots em van dir que no em podien donar aquesta informació. (Les contestacions es troben en els annexos). Llavors vaig pensar en anar a 2 centres esportius d’aquí a Manresa, i en un d’ells em van poden ajudar i fins i tot em van dir on podia contactar amb un altre psicòleg i un altre esportista, però en l’altre em van dir que no estaven pas bojos per anar a un psicòleg. Per això vaig decidir buscar ajuda de fora d’Espanya en diferent pàgines web, fins que vaig poden contactar amb psicòlegs d’altres països i em van contestar les entrevistes. I finalment, amb amics que coneixia que eren esportistes d’èlit. Les entrevistes que han estat realitzades en persona, s’han realitzat amb l’utilització d’una gravadora.
Al començament no sabíem si podríem entrevistar a molts psicòlegs ja que ho veiem com una cosa molt difícil, però finalment, ens han contestat més dels que esperàvem i em pogut fer les conclusions amb normalitat.
Finalment, malgrat els problemes que s’han tingut, perquè no volia ningú que li pogués fer l’entrevista; s’han trobat a un grup de psicòlegs i esportistes que s’han volgut involucrar en el treball per tal d’ajudar-me.
Que és la psicologia esportiva?
Segons la associació de psicòlegs americans (APA), la psicologia de l’esport i de l’activitat física és l’estudi científic dels factors psicològics que estan associats amb la participació i el rendiment en l’esport, l’exercici i uns altres tipus d’activitat física.
Els professionals de la psicologia de l’esport s’interessen per dos objectius:
Per un costat, ajudar als esportistes a utilitzar principis psicològics per millorar el seu rendiment.
I per altre banda, entendre com la participació en l’esport, exercici i altres activitats físiques afecten al desenvolupament psicològic de l’individu, la seva salut i benestar al llarg del seu cicle vital.
Això significa que la psicologia esportiva és la feina d’una ciència, la psicologia en l’àmbit de l’esport. Per tant, estudia el comportament dels esportistes, entrenadors, àrbitres, pares, directius, entre molts altres.
En un altre sentit, la psicologia de l’activitat física i de l’esport estudia també el comportament de les persones en relació amb l’exercici o altres formes d’activitat física. Això inclou a nens, joves, adults i avis.
En general, per tant, la psicologia de l’activitat física i de l’esport s’encarrega d’estudiar els aspectes psicològics durant l’activitat física, estigui o no orientada a l’esport de rendiment, a l’esport de base i iniciació o a l’esport d’oci, salut i temps lliure (jocs i esbarjo).
Història de la Psicologia Esportiva
L'origen de la paraula Psicologia, ve de les paraules gregues psique: "ànima" i logos: "tractat", "ciència". Literalment significa "ciència que estudia l'ànima", entenent l'ànima no només des d'un punt de vista religiós, sinó com una energia que forma part del nostre cos i que influeix als nostres estats d'ànims.
Des de les primeres investigacions sobre les destreses motrius realitzades per Woodworth (1899) en EEUU fins a l’actualitat, no només la psicologia experimental, educativa i aplicada a l’esport ha patit grans canvis, sinó que el món en sí mateix també. Aquests canvis han tingut que veure amb les qüestions: socio-polítiques, culturals, econòmiques i ètiques de les quals els esports i tots els seus participants.
En una primera etapa, la psicologia de l’esport es va relacionar amb treballs sobre l’aprenentatge motriu. Després de la Segona Guerra Mundial van augmentar les investigacions en el desenvolupament receptiu motor i la psicologia de l’activitat física patrocinada per les forces armades en molts casos i per els departaments d’investigació d’algunes universitats i l’Estat per un altres. Es van destacar els treballs de l’Alexander Puni i Peter Rudik d’Europa de l’est i Franklin Henry dels EEUU, pels seus treballs sobre la conducta motriu aplicada a l’educació física.
En la dècada dels cinquanta sobresurten els estudis aplicats als entrenadors de John Lawther, i en els seixanta Ogilvie i Tutko desenvolupen testos i escales d’avaluació per mesurar la personalitat i la motivació dels esportistes. Des del Primer Congrés Mundial de Psicologia de l’Esport celebrat a Roma l’any 1965, es va començar a diferenciar la psicologia de l’esport amb els primers treballs relacionats amb aprenentatge motor i s’enfoca en factors psicològics com l’ansietat, l’autoestima i la personalitat dels esportistes i el seu desenvolupament en el rendiment esportiu.
Es comencen a desenvolupar associacions de psicòlegs aplicats a l’esport, amb alguna relació a la medicina de l’esport, i amb elles neixen les publicacions específiques i comença una gran difusió de l’activitat oficial de la psicologia de l’esport.
Augmenta la demanda des de les institucions i associacions, com la d’alguns Comitès Olímpics el prendre a l’esport una valoració d’importància socio-política entre nacions.
En els anys 1980 i 1990, creix mundialment l’esport organitzat d’alt rendiment i es comença a expandir en escala global les competències esportives, generant nous models socials exitosos, els herois ídols de l’esport massificat i cada vegada més professionalitzat.
La psicologia de l’esport comença no només a estudiar, investigar i assessorar a persones que practiquen esport, sinó que també als entrenadors, familiars, àrbitres, dirigents, públic, periodistes, etc. Es comença a treballar no només sobre els trastorns dels esportistes amb relació a la seva personalitat, ansietat o motivació, sinó a analitzar els efectes de la interacció dels mateixos amb els altres subjectes, objectes i situacions amb els que actuen. Així doncs, Ribes i Lopez (1985) milloren la conducta interconductual que explica les interaccions dels organismes en el seu medi físic, biològic i social. Per això el paper professional del psicòleg de l’esport s’amplia a tots aquells participants del món esportiu que ho demanin, treballant en la prevenció i la preparació mental, per optimitzar les capacitats psicològiques dels participants abans, durant i després de la situació esportiva.
Segons J. M. Cagigal (1979) “Els medis de difusió, principalment es van encarregar d’intensificar les motivacions i les necessitats nacionals dels campions. L’altíssim percentatge d’informació esportiva es refereix a l’esport d’espectacle, dedicant-li minoritàriament espais a la vessant saludable o educativa de l’esport”.
Aquesta competitivitat de la que parla J.M. Cagigal es va veure augmentada a la dècada dels noranta amb la irrupció del neoliberalisme, exaltant el individualisme extrem per sobre les valoracions nacionalistes, perdent lentament la funció que té l’Estat de ser la entitat organitzadora social i aglutinant d’un país, superada pels interessos dels poders econòmics capitalistes, passant l’esport i tot el que es mou en un medi per alimentar el nacionalisme perdut, utilitzant en molts dels casos els resultats esportius com a instruments poderosos de propaganda política. Llavors quant la psicologia de l’esport comença a ajudar els esportistes i als entrenadors a afrontar les pressions, a adaptar-se a les condicions de canvi i a mantenir la disciplina i la concentració, sota les circumstancies estressants, planificant amb anticipació les situacions per obtenir una màxima efectivitat.
S’incrementen i milloren les metodologies d’investigació, ja no només als laboratoris sinó en els camps específics de cada esport o disciplina. Es comencen a tenir millors registres i observacions de les conductes esportives, tractades com a instruments de mesura més exactes, electròniques i digitals, i es desenvolupen sistemes informàtics específics per les investigacions en la psicologia de l’esport. Això va generar un augment de produccions especialitzades en la psicologia de l’esport de millor qualitat científica i de major valor predictiu.
Es desenvolupen a Iberoamèrica múltiples ofertes de cursos i carreres d’especialització i mestratge per psicòlegs que desitjaven especialitzar-se en la psicologia de l’esport, a partir dels Jocs Olímpics de Barcelona.
A finals del segle XX moltes d’aquestes produccions i continguts es troben a internet, un medi per la divulgació ràpida i permanent que:
- Presenta informació nova, sobre pràctiques possibles i en molts casos legitimades,
- Permet accedir a informació sobre les possibilitats per millorar la formació professional,
- Estimula el desenvolupament de projectes i treballs d’investigació,
- Ofereix recursos humans que demostren intervencions eficaces en diferents esports i activitats físiques, basades en investigacions empíriques,
- Facilita l’intercanvi d’informació i compartir experiències i treballs entre professionals d’un mateix o diferent país.
Al segle XXI, el rol del psicòleg de l’esport és el defensor de les identitats i ajuden els esportistes i els entrenadors a que puguin prendre les decisions que considerin més oportunes per l’activitat esportiva i per les seves vides, dins i fora del terreny de joc, en condicions de màximes pressions en el nostre gran desafiament.
Alguns psicòlegs creuen que en un futur la psicologia de l’esport:
- Podrà produir coneixements que tinguin un equilibri entre la teoria, la investigació legitimada i la pràctica de cada esport o disciplina, perquè els esportistes, entrenadors, àrbitres, espectadors... puguin observar i comprovar els beneficis de la preparació psicològica realitzada adequadament;
- Ampliar la població a la qual es dirigeixen les publicacions i adequar els termes emprats, perquè es puguin evitar els abandons prematurs en els esports;
- Desenvolupar estratègies per la prevenció de lesions, i afrontar el període d’inactivitat i de recuperació òptima en els esportistes lesionats;
- Ajudar als entrenadors a: desenvolupar mètodes que permetin incrementar l’aprenentatge de tècniques i tàctiques esportives, planificar el temps per aconseguir els objectius proposats; optimitzar la relació i la comunicació amb els esportistes i desenvolupar la cohesió del grup en els esport d’equip;
- Assessorar i preparar als esportistes, especialment els esportistes professionals, a assumir la retirada de la pràctica esportiva i la reorganització de les seves vides;
- Proposar programes i plans socials que incloguin activitats físiques i esports per augmentar la salut de la població, la beneficiosa utilització del temps lliure i la prevenció de les addiccions i el sedentarisme extrem;
- Desenvolupar un codi d’ètica dels psicòlegs de l’esport amb pautes clares del que s’ha de fer i el que no s’ha de fer, amb els agents de l’esport i entre els amics, per manejar les pressions dels interessos econòmics, professionals, polítics, sense que es vegin afectades les relacions i la feina amb els esportistes, entrenadors, dirigents, periodistes, familiars, àrbitres, representants... per conformar unitats altament especialitzades, d’equips disciplinaris, que involucren a tots els que intervenen en els processos d’iniciació, formació i desenvolupament esportiu; per col•laborar en la formació dels esportistes més sans, intel•ligents, creatius, i independents.
Funcions d’un psicòleg
La funció del psicòleg de la activitat física i de l’esport comença amb una avaluació psicològica-esportiva que s’adapta a l’àrea d’actuació (esport de rendiment, de base i iniciació o esport d’oci, salut i temps lliure). Porta a terme una planificació i una programació de la intervenció a realitzar i segueix amb la avaluació o control del treball portat a terme. Aquestes funcions es poden complementar amb altres referents a l’educació, a la formació i a la investigació.
L’avaluació es basa en els principis establerts des de la psicologia científica per tant l’avaluació vol:
1. Centrar-se en les conductes o variables de criteri i altres relacionades amb elles, per tant, es portarà a terme un anàlisi funcional de la situació (ambient esportiu) i del comportament que presenta l’esportista o l’equip esportista, que ens ajudarà a:
2. Identificar les condicions que controlen les mateixes.
Les dues qüestions permeten orientar correctament la intervenció.
Un cop s’ha portat a terme l’avaluació, els psicòlegs han d’explicar la metodologia adequada, desprès s’ha de realitzar una planificació de les alternatives i possibilitats d’intervenció o de treball psicològic més adequat a cada situació i cas particular.
La planificació implica un procés complex; aquest procés implica:
1. La definició dels objectius que volem arribar.
2. L’establiment de les possibles alternatives d’actuació.
3. L’elecció i posada en pràctica d’un pla (programa de treball).
4. L’elecció i utilització de les tècniques, instruments i procediments més adequats.
5. L’establiment de sistemes de control i avaluació parcial per portar a terme els ajustaments i les modificacions oportunes en cada cas o situació.
6. L’avaluació final per comprovar la consecució dels objectius.
En aquesta planificació i programació s’haurà de tenir en compte la necessitat de coordinació amb la resta dels especialistes en ciències del esport que estiguin treballant amb l’esportista o equip esportista, perquè de forma interdisciplinada es pugi obtenir la màxima efectivitat, pot ser, o bé un programa d’intervenció en l’esport de base i iniciació de oci, salut i temps lliure, o bé un programa d’entrenament psicològic pròpiament dit en el esport de rendiment.
Però les funcions més importants d’un psicòleg són:
1. Avaluació i diagnòstic.
Aquesta funció té com a objectiu tractar d’identificar la conducta objectiva de l’estudi en les seves diferents variables de resposta, com aquelles que les mantenen o controlen.
L’avaluació ha de centrar-se en les relacions que les persones estableixen en el medi físic, biològic i social. Per això el psicòleg de l’activitat física i de l’esport ha d’avaluar el context esportiu que inclou els esportistes, entrenadors, familiars, espectadors, medis de comunicació...
Per portar a terme aquesta avaluació, el psicòleg utilitza instruments i procediments d’avaluació vàlids i fiables com:
- Tests i qüestionaris.
- Entrevistes.
- Tècniques i procediments d’autoobservació i autoregistre.
- Registres d’observació.
- Registres psicofisiològics.
L’avaluació és un procés continuo que inclou una fase inicial, el seguiment i la valoració total del procés.
2. Planificació i assessorament
La funció de planificació i assessorament del psicòleg té com a objectiu principal oferir informació i orientació a totes aquelles persones vinculades d’una o altre manera amb l’activitat física i de l’esport, com són els esportistes i practicants en general, tècnics esportius (entrenadors, preparadors físics, mèdics esportius i fisioterapeutes), responsables dels clubs i organitzacions esportives...
El contingut del assessorament anirà referit als següents aspectes:
1. Els resultats i conclusions dels processos d’avaluació psicològica i els estudis d’investigació a través dels quals es pot arribar a establir la implicació de variables psicològiques en:
- El rendiment esportiu.
- L’adherència a l’activitat física i la pràctica d’una determinada modalitat esportiva.
- l’estil professional del tècnic esportiu, el responsable d’una organització esportiva i del responsable polític amb competència a l’esport.
- La consecució dels objectius dels programes de l’activitat física i de l’esport.
- Altres àrees.
2. Les alternatives i possibilitats d’intervenció psicològica més adequada en cada cas, les quals tenen que veure amb les diferents vessants d’actuació.
3. La realització de plans, projectes i programes esportius.
4. La promoció de l’esport i la pràctica de l’activitat física a nivell comunitari.
3. Intervenció
La intervenció del psicòleg es desenvolupa en tres grans àmbits d’aplicació que són els esports de rendiment (inclòs el d’alt rendiment), el esport de base o d’iniciació i l’esport d’oci, salut i temps lliure.
Per això, la funció del psicòleg es centra en les necessitats d’aquestes àrees i es concreta en les següents intervencions:
1. Entrenament psicològic: desenvolupar i mantenir les habilitats psicològiques implicades a l’activitat esportiva com la motivació, atenció, concentració...
2. Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per l’anàlisi, el seguiments i modificació de l’esport:
- Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per la competició esportiva (tipus de competició, sistema de premis, espectadors...)
- Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per a la gestió i direcció d’entitats i instal•lacions esportives.
- Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per facilitar el començament i no abandonar l’esport.
- Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per proporcionar i millorar la qualitat de vida de les persones a través de la pràctica física i esportiva.
- Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per proporcionar, difondre i facilitar l’activitat física de l’esport als diferents grups socials, com un seguiments directe i indirecte.
- Disseny i aplicació d’estratègies psicològiques per promoure la qualitat i professionalitat de les intervencions en la psicologia de l’activitat física i de l’esport.
4. Educació i formació
La funció d’educació i formació del psicòleg es pot definir com la transmissió de continguts sobre l’activitat física i l’esport dirigit a persones relacionades amb aquesta activitat com són els entrenadors, monitors, jutges, àrbitres, metges, fisioterapeutes, familiars... a traves d’activitats reglamentades (cursos, màsters, seminaris...) o altres que formen part de la pròpia intervenció.
5. Investigació
La investigació és fonamental en aquest camp de la psicologia per ser la font principal de la formació i de la intervenció. Degut a la varietat d’àmbits d’aplicació, es pot considerar múltiples objectes d’estudi, en relació, a les funcions del psicòleg de l’activitat física i de l’esport, el conjunt de les seves àrees d’intervenció i de la interacció amb les persones o institucions.
Àmbits d’actuació d’un psicòleg
El psicòleg de l’activitat física i de l’esport desenvolupa les seves funcions en tres grans camps d’acció: l’esport de rendiment, l’esport de base o d’iniciació i l’esport d’oci, salut i temps lliure.
1. Esport de rendiment
L’esport de rendiment té com a principal objecte la consecució d’uns resultats òptims en la competició esportiva i s’emmarca en una institució, organització o entitat, regulant-se per una normativa de caràcter institucional. Aquest tipus d’esport implica una pràctica relativament continuada (no esporàdica), planificada i realitzada habitualment dins d’uns marges d’edat, en funció de la modalitat esportiva practicada, ja sigui amateur o professional.
El treball del psicòleg de l’activitat física i de l’esport consisteix bàsicament en entrenar habilitats psicològiques necessàries per que l’esportista individualment i/o col•lectivament pugi enfrontar-se amb grans recursos a la situació de competició esportiva i la millora del rendiment.
Les funcions específiques del psicòleg dins d’aquest àmbit són les següents:
1. Avaluació, entrenament i control d’habilitats psicològiques especifiques de les diferents modalitats esportives.
2. Assessorament als tècnics sobre la planificació d’objectius, direcció de grups, estratègies de comunicació, distribució de feines, etc.
3. Assessorament directa als esportistes sobre les relacions amb els medis de comunicació, finalitat de l’activitat, atenció en cas de lesions, etc.
4. Investigació, principalment sobre tècniques d’avaluació, control i entrenament, com el programa i el període de l’entrenament psicològic.
2. Esport de base i d’iniciació
L’esport de base i d’iniciació es refereix a la fase d’inici de l’activitat física-esportiva especialment en edats primerenques. L’esport s’ha convertit en un cap de desenvolupament psicosocial bàsic per a molts nens i adolescents. S’ha de matisar, que l’esport observat des d’aquesta perspectiva s’ha d’entendre no només com a una activitat competitiva, sinó com a una activitat lúdica i de desenvolupament personal. L’aprenentatge, la motivació, la interacció social i el passar-s’ho bé amb l’activitat són, entre molts altres, aspectes prioritaris en aquesta etapa.
L’objectiu fonamental del psicòleg de l’activitat física i de l’esport en aquesta àrea és atendre a la formació, aprenentatge i desenvolupament dels practicants (coneixements, actituds i valors), i les seves funcions van destinades específicament a :
1. L’orientació i assessorament especialitzat als tècnics i responsables que intervenen en l’esport de base i iniciació.
2. Els familiars, per establir un clima adequat que afavoreixi l’activitat física-esportiva.
3. Els responsables i en general al personal de les administracions i institucions amb competències en la planificació i el desenvolupament de l’activitat física-esportiva.
4. La investigació i l’avaluació per la seva posterior aplicació a la població normal i especial (amb dificultats d’aprenentatge, alteracions psicomotores, etc. ).
5. La formació directe dels tècnics, monitors i entrenadors.
6. La intervenció directa amb els esportistes en les seves etapes d’aprenentatge i iniciació de l’activitat, com per exemple, l’entrenament d’habilitats psicològiques bàsiques.
3. Esport d’oci, salut i temps lliure (jocs i esbarjo)
Existeix un ample reconeixement dels efectes beneficiosos produïts per l’activitat física regular i el exercici, tan des del punt de vista físic com psicològic.
Els beneficis psicològics no només són evidents per la població normal, sinó també per el tractament dels trastorns psicològics com la depressió, l’ansietat, l’estrès, l’abús d’alcohol o de substàncies, etc. De la mateixa manera, la pràctica habitual de l’exercici físic pot resultar d’utilitat en la prevenció de trastorns psicològics. Amb aquesta finalitat, s’han elaborat i posat en marxa diferents programes d’activitat física amb finalitats terapèutiques i de salut, observant la necessitat d’evitar el fenomen de l’abandono i facilitar la iniciació i la adherència als mateixos; feines que s’inclouen en l’àmbit professional de la psicologia.
Per una altre part, en aquesta àrea d’intervenció professional dels psicòlegs inclou les feines a obtenir un desenvolupament psicosocial dels nens i adolescents a través de dos mètodes globals: la millora de la formació dels agents psicosocials (fonamentalment pares i entrenadors), i proporcionar als nens i joves les estratègies més adequades per la valoració dels seus èxits, d’acord amb l’etapa evolutiva en que es trobin.
En relació a la salut, es constata que en les organitzacions, els programes d’activitat física incrementen la cohesió i la satisfacció dels seus membres i faciliten les conductes laborals positives (augment de la productivitat, disminució de l’absentisme i dels dies de baixa per malaltia). A més a més, la pràctica de l’activitat física està molt associada amb la reducció dels factors de risc de les malalties cardiovasculars.
Per això, les funcions de l’activitat física i de l’esport de l’oci, salut i temps lliure, es basaran en dos grans eixos:
1. El coneixement dels efectes psicològics que poden comportar la realització d’activitats física-esportives.
2. El coneixement dels factors psicològics implicats en la realització de l’activitat.
L’esport de joc i esbarjo va dirigit a un tipus de població, es pot classificar amb:
1. Població sedentària.
2. Població amb àmbits de salut i oci adequats.
3. Població infantil i juvenil d’iniciació.
4. Població amb necessitats especials: tercera edat, minusvàlits.
5. Població en temps d’oci: turistes, oci urbà, oci rural,...
6. Població amb trastorns psicològics.
7. Població amb alta incidència en conductes de risc (prevenció i intervenció).
Habilitats en la Psicologia de l’Esport
Les habilitats que han d’obtenir els esportistes en la psicologia esportiva són les següents:
El control de l’atenció i la concentració
En qualsevol disciplina esportiva s’ha d’estar molt centrat, oblidant els problemes i tot el que no sigui rellevant per a la situació, en cas contrari es cometria errors que afectarien negativament al rendiment.
El control de l’activació
Tant una reducció dels estats d’activació excessiva o ansietat, com una potenciació de la activació en cas d’excessiva relaxació. No tenir una activació òptima pot afectar al rendiment. L’esportista ha de ser capaç de relaxar-se en qualsevol situació. Amb una excessiva ansietat augmentarà el consum d’oxigen, el cos es tensarà i no podrà realitzar bé els moviments.
La millora de l'autoconfiança
Si es pensa negativament abans de la competició no es podrà fer bé. Els dubtes i la falta de confiança en un mateix és el primer pas cap al fracàs. Per tant, s’ha de creure en un mateix per tal d’obtenir bons resultats.
La facilitació i la potenciació d’habilitats motores
Les tècniques psicològiques ajuden a millorar els gestos tècnics que formen part de les diferents especialitats o a potenciar habilitats motores en activitats que requereixen una gran força o resistència.
La facilitació del descans i l’acceleració en la recuperació de lesions
En l’esport es quasi tant important l’entrenament com el descans. La psicologia ofereix tècniques capaces de facilitar la recuperació muscular després d’una dura jornada d’entrenament i també, facilitar l’acceleració en la recuperació de lesions.
La millora de les relacions interpersonals
Fa referència a les relacions entre l’esportista i les altres persones. Molts esportistes tenen moltes dificultats, especialment quan es troben a prop d’una competició important, per tenir bones relacions amb el seu entrenador i amics.
Tècniques en Psicologia de l’Esport
Entrenament en imaginació
Es pot definir com la repetició simbòlica d’una activitat física en absència de qualsevol moviment muscular gros. L’esportista imagina metòdicament, conscientment i de manera repetida, una acció esportiva sense dur a terme al mateix temps la seva execució pràctica.
Els objectius de l’entrenament en imaginació són: a) Facilitar les habilitats motores millorant l'execució esportiva; b) Controlar l’atenció i la concentració; i c) Accelerar la recuperació de lesions.
Reestructuració cognitiva
La reestructuració cognitiva es pot definir com el conjunt de tècniques que pretenen canviar directament els pensaments dels esportistes per afrontar millor les demandes de la competició. Amb això es pretén: a) Millorar l’autoconfiança de l’esportista; b) Potenciar activitats motores; i c) Controlar l’atenció i la concentració.
En els esports de resistència aquesta tècnica és molt útil per aconseguir bloquejar el reconeixement de la fatiga i la consciència del dolor, podent afavorir el rendiment esportiu.
Bioretroalimentació
La bioretroalimentació és una tècnica en la que s’ensenya a l’esportista a controlar de manera voluntària algun procés biològic, com la freqüència cardíaca que, generalment, no està sota control voluntari.
Els objectius de l'entrenament en bioretroalimentacó són: a) Controlar l’activació facilitant estats de relaxació o d’activació; i b) Controlar les funcions fisiològiques per millorar aspectes com la eficiència cardiorespiratòria.
Tècniques de control de la respiració
La majoria d’esportistes mostren un patró respiratori incorrecte que s’agreuja amb els nervis de la competició. Aquest patró es caracteritza per un ritme accelerat, escassa intensitat i una respiració superficial, aprofitant només la part superior dels pulmons, es a dir, una tercera part de la capacitat pulmonar. Això suposa un major treball al sistema cardiovascular, la quantitat d’aire que arriba al pulmó és insuficient i la sang no es pot oxigenar adequadament. Els teixits, quedaran desnutrits, produint-se una intoxicació general de l’organisme que facilitarà l’aparició de l’ansietat i la fatiga.
Els objectius de l'aprenentatge de la tècnica de control de la respiració són: a) Controlar l’activació facilitant estats de relaxació o d’activació; i b) Augmentar la capacitat pulmonar aconseguint mobilitzar més litres d’oxigen durant l’exercici aeròbic, portant més energia als músculs i facilitant l’expulsió de productes sobrants.
Relaxació muscular progressiva
L’ansietat davant de la competició pot produir tensió muscular i descordinació en els moviments, a més de sensacions desagradables que ens fan sentir incòmodes, disminuint la confiança en nostres possibilitats.
La relaxació es pot utilitzar en la preparació psicològica de competicions esportives amb els objectius següents: a) Reduir estats d’ansietat; b) Facilitar el descans; c) Controlar l’atenció i la concentració; i d) Accelerar la recuperació de lesions.
Durant la competició, la relaxació produeix una disminució en la tensió muscular; en la freqüència cardíaca; un augment de la vasodilatació arterial amb major oxigenació cel•lular i regada perifèrica; una disminució de la freqüència respiratòria; de l’àcid làctic en sang; del consum d’oxigen i de l’activitat simpàtica en general; i, sobre tot, una sensació de tranquil•litat i de confort.
Establiment d’objectius
Tot esportista o entrenador té objectius, el problema és que a vegades, o estan massa llunyans en el temps, o simplement, són impossibles d’aconseguir. Les dues situacions són frustrants per a l’esportista, que al no assolir-los es desmotiva, disminuint el seu rendiment tant en entrenament com en competició.
Els objectius principals d’aquesta tècnica són els de produir un augment de motivació i confiança en l’esportista.
Categories dels esports
Els psicòlegs han dividit els esports en quatre categories per saber en quins aspectes s’han de basar a l’hora d’aplicar unes tècniques o unes altres, aquestes categories són les següents:
- Esports sense cooperació ni oposició. En aquests esports, el rendiment depèn primordialment de la relació entre l’esportista i els objectes amb els quals interactua. Els llançament i salts en l’atletisme, els salts des del trampolí, la gimnàstica esportiva i la rítmica són exemples representatius. L’esportista pot o no utilitzar instruments o màquines com els arc, els esquís, les motos..., però el més característic d’aquests esports són que les execucions de contrincants i companys, encara que se’ns presenti en el camp psicològic de l’esportista, no formen part de la interacció entre l’esportista i els objectes amb els quals interactua, com les dianes els llistons, les barres d’equilibri..., en canvi, la puntuació obtinguda pels seus contrincants pot ser un factor que li afavoreixi o perjudiqui, però la interacció bàsica s’estableix entre l’esportista i els objectes.
- Esports amb cooperació però sense oposició. En aquests esports, l’esportista, objectes i companys formen part de la interacció. La cooperació pot establir-se entre persones o animals, els cavalls per exemple, i per arribar a un bon rendiment es necessària una gran compenetració entre ells. Els patinatge per parelles, els salts hípics, la natació sincronitzada... en són bons exemples. Les accions dels contraris tampoc formen part de la relació. Aquests esports es diferencien del grup anterior perquè en ells l’esportista ha d’establir un total acoblament amb la “companyia” per a poder interectuar amb els objectes.
- Esports amb oposició i sense cooperació. En aquests esports, l’esportista, els objectes i els contrincants formen part de la interacció. Les carreres atlètiques, les carreres de natació, les carreres de motor, els escacs, el tennis individual i els esports anomenats “esports de lluita” també s’inclourien en aquest apartat. Aquests esports es diferencien dels anteriors, ja que les accions dels contraris formen part de la interacció i tenen una influència decisiva en el rendiment. Un judoka, per exemple, els seus moviments estaran directament relacionats amb els moviments del seu contrari.
- Esports amb oposició i col•laboració. En aquests esports, els esportistes, objectes, contrincants i companys formen part de la interacció. El tennis per parelles, els esports denominats “esports d’equip” estarien inclosos en aquesta categoria. Aquí, el rendiment depèn de l’enfrontament entre dues cooperacions. Per exemple, en el tennis per parelles, els tennistes han d’atendre la trajectòria de la pilota conjuntament amb la situació i posició pròpia, del seu company i dels dos contrincants.
Aconseguir un bon rendiment
Guanyar un campionat, aconseguir un rècord són moment especials en la vida d’un esportista i per aconseguir-ho no només es necessita una bona condició física, sinó que també es necessita un apropiat equilibri emocional. Hi ha factors inconscient en la personalitat que poden arribar a actuar negativament en la competència esportiva i reduir significativament el rendiment.
L’esportista no és només cervell, nervis i motricitat, es principalment sensibilitat i emoció. No només s’ha de tenir els músculs, el sentit de l’equilibri i les funcions cardiovasculars i respiratòries normals, sinó que és necessari que hi hagi un balanç entre el cos i la menti aquesta sembla ser una de les claus per que l’esportista aconsegueixi arribar a les metes proposades. Per tant, per aconseguir bons resultats en qualsevol activitat esportiva no dependrà només del entrenament periòdic del cos, sinó que també dependrà d’una actitud mental adequada. Per això per aconseguir el màxim rendiment durant les activitats físiques és necessari tenir els següents estats mentals:
1. Relaxament: la persona s’ha de mantenir lleugerament sobre el estat normal d’excitació. La seva ment ha d’estar en calma, sense ansietat ni tensió i el cos ha d’estar a punt per rendir.
2. Confiança: la persona ha de creure en les seves pròpies habilitats i assumint una bona actitud de guanyador.
3. Concentració: la persona ha d’estar aquí i ara, és a dir, el únic objecte sobre el qual ha d’estar concentrat és en la feina que està realitzant.
4. Facilitat: la persona ha de portar a terme l’activitat física a poc a poc o sense cap mena d’esforç. Tenint harmonia entre el funcionament de la ment i del cos.
5. Automàtic: els pensament de la persona no relacionats amb l’activitat física s’han d’allunyar.
6. Divertit: quan s’està a la zona, el practicant experimenta una sensació de divertiment i de passar-s’ho bé.
7. Controlar: existeix la sensació de que la persona por controlar la seva situació i les pròpies emocions.
La tensió i l’ansietat
La majoria dels esportistes i tècnics, poden tenir nerviosisme i els hi pot aparèixer dies abans de la competició i influeix en el rendiment esportiu. L’ansietat en l’activitat esportiva es particularment amplia pel sol fet que la persona posseeix un antecedent considerable de carrega física i psicològica en les sessions d’entrenament i de competició, estan constantment sotmès a l’actuació de variades influències interpersonals i ambientals. Però les situacions que poden produir ansietat en els esportistes són:
- Els canvis en la situació habitual; les rutines, els plans d’entrenament, els materials, els llocs de competició, que representen en sí mateixos una amenaça per l’esportista.
- Informació insuficient o equivocada. Es produeix en ocasions en que les dades sobre l’activitat esportiva i els element que l’envoltes com ara els horaris i els premis suposen un obstacle en l’estat emocional idoni de la persona.
- Sobrecàrrega en els canals de processament, on l’esportista no pot manejar i integrar tota la informació que li arriba com són la responsabilitat dintre de l’equip, els contractes i la repercussió social de la competició.
- La importància de la competició, ja que com més important és la competició, més ansietat provoca.
- L’incertesa. El resultat, l’actuació de l’esportista, la del rival, les decisions arbitrals, les condicions climàtiques, el públic; representen components en el sistema de probabilitats cap al control de les situacions.
- Falta d’habilitat per controlar la situació.
- Duració de la situació, ja que si una situació que provoca ansietat es molt llarga, afectarà el rendiment de la persona.
- Autoestima. Està relacionada amb la percepció amenaçadora i amb els recursos disponibles per enfrontar-se a la situació.
- Ansietat de personalitat. Constitueix un factor de personalitat que predisposa a la persona a considerar la competició i l’avaluació com més o menys amenaçadora.
Entrevistes dels psicòlegs
Els objectius de fer una entrevista als psicòlegs són: poder contrastar les idees dels diferents psicòlegs, ampliar la definició de la paraula bioretroalimentació, ja que la obtinguda era molt fluixa i possiblement no gaire entenedora, contrastar la base del treball amb les respostes dels psicòlegs; com ara, les tècniques, els objectius..., i contrastar les idees dels psicòlegs amb la del esportistes. Les entrevistes originals dels psicòlegs és poden trobar als annexos (de la pàgina 7 a la pàgina 19). L’entrevista emprada a estat la següent::
1. Quin són els objectius de la psicologia esportiva?
2. Com s’estructura el programa de treball al llarg de la vida de l’esportista?
3. Quines tècniques s’utilitzen?
4. En que et fixes de l’esportista per tal d’aplicar-li unes tècniques o unes altres?
5. Cada quan s’avalua si va bé el programa de treball?
6. Hi ha tractament diferent segons el moment de la temporada de l’esportista (pre-temporada, temp., pre-competició, competició)?
7. Quins aspectes es treballen (auto confiança, autocontrol…)?
8. Es dediquen les mateixes hores d’entrenament físic/tècnic que de psicologia? Varia segons els moment de la temporada?
9. Com treballeu el control de l’atenció i la concentració?
10. Com milloreu l’auto confiança?
11. Com afecta l’estrès en l’esportista abans de la competició i com s’intenta solucionar?
12. Previ a la competició, s’aplica alguna tècnica especial de control de respiració? Quins?
13. Què és la bioretroalimentació i com s’ensenya a l’esportista?
Nom i cognom:
S’han pogut realitzar aquesta entrevista a cinc psicòlegs de tres països diferents, com ara, Argentina, Colòmbia i Espanya.
Per començar, començarem comentant l’entrevista d’un psicòleg, Jorge Omar Dugo ens diu que l’objectiu fonamental és potenciar el rendiment esportiu, optimitzant cinc conceptes fonamentals: la confiança, la motivació, la concentració, el control de les pressions, tan internes com externes i la cohesió del grup, en els esports d’equip; les psicòlegs es troben en el camp de la salut i no pas en el camp de la psicopatologia i el rol del psicòleg dels esports és més pedagògic, i ha de ser un assessor, un ajudant de l’entrenador i a de donar-li informació útil a l’hora de prendre decisions.
El treball no s’ha d’estructurar d’una sola manera, sinó que el pla de treball s’ha d’estructurar depenent dels esportistes, dels entrenadors, del cos tècnic i del temps que és té. Però bàsicament l’entrenament psicològic té dues columnes: ens parla de l’entrenament de capacitats psíquiques (entrenament mental, entrenament de concentració) i l’entrenament d’autocontrol (entrenament d’automotivació i l’entrenament de psicoregulació). El tema molt important, però ja oblidat és el del “retirament esportista”, on els psicòlegs contribueixen donant-li suport psicològic en la finalització de la carrera esportiva, per aquesta raó els psicòlegs treballen en la prevenció (educar i anticipar-se a alguna cosa). Ens diu també que si que hi ha un tractament diferent segons el moment de la temporada; i que hi té molt a veure el temps, com també la duració de la competència que varia segons l’esport, a més a més, s’ha de tenir en compte quines són les parts fortes i les debilitats dels esportistes, per adequar un programa d’entrenament mental.
Hi ha diferents tècniques d’autoavaluació, on l’objectiu és que agafi consciència de sí mateix, com ara la reixeta de concentració, el test dels deu desigs, sociograma, mesura sota la pluja, test d’ansietat, entre molts altres. Hi ha moltes variables que influeixen a l’hora de fixar-se en un esportista per tal que obtingui un bon rendiment, aquestes variables són que tingui recursos d’afrontament, la fortalesa mental, un adequat nivell d’ansietat, estrès, prevenir el síndrome del “cap cremat” (esgotament emocional), un òptim nivell de confiança, motivació, concentració, transformar la pressió en motivació. El programa de treball no s’avalua d’una manera fixa, ja que cada programa de treball i tècniques tenen un temps determinat per la seva avaluació. Els aspectes que es treballen són la confiança, la concentració, la motivació, el control de les pressions, l’ansietat i la cohesió de grup, ja que si un grup està unit, fa que augmenti el rendiment.
En l’alt rendiment es dedica més temps a l’entrenament físic i tàctic que no pas a l’entrenament mental, la psicologia. El control de l’atenció i de la concentració s’intenta aconseguir de manera que el diàleg intern que tingui l’esportista sigui positiu, ja que aquest potenciarà el manteniment del centre atencional, evitant que la seva ment es dispersi. La visualització és una de les tècniques que dóna resultats molt positius per millorar la concentració. I l’autoconfiança s’intenta treballar amb emocions i pensaments positius, però en aquest cas també s’utilitzaria la tècnica de visualització, ja que és una de les més emprades en la psicologia. Però hi ha un problema que afecta a alguns esportistes abans de la competició, l’estrès. L’estrès produeix una disminució del rendiment, a més a més es considera que és el factor principal de les lesions esportives. Per solucionar-lo, primer s’ha de determinar quins són els elements estressants i el seu historial d’estressos i desprès determinar quins són els recursos que té l’esportista per afrontar-ho i a partir d’aquí realitzar un pla de treball. Les tècniques de respiració abans de la competició, només s’utilitzen si la situació ho requereix, ja que no es imprescindible que es faci abans de la competició, tot i així, s’ha d’observar cada cas i veure l’àmbit on està cada esportista.
La bioretroalimentació és una manera de control mental, però la tècnica que nosaltres utilitzem és visualització. Aquesta evidència científica fa que el “veure amb els ulls de la ment” fixi les nostres petjades, imatges positives, i deixen un sentiment de “deja vu” (ja viscut) donant a l’esportista una anticipació, un major control de la ansietat, millora de la presa de decisions, un grau més elevat de concentració i, sobretot, de la confiança i l’autocontrol.
Helda Rangel Sánchez, ens diu que l’objectiu de la psicologia de l’esport és estudiar la psiquis de l’esportista actiu i el pla de treball s’estructura segons l’edat i segons l’esport.
Si que existeix un tractament diferent segons el moment de la temporada i s’utilitzen diferents tècniques com la relaxació i la visualització.
Ens diu que s’ha de fixar molt bé en la patologia de l’esportista, ja que depèn de quina patologia tingui se li aplica la psicoteràpia o no. L’avaluació del pla de treball és immediata, ja que es veu en el resultat. Generalment és treballen tots els camps psíquics, com ara la motivació, la percepció, la confiança i el control. No necessàriament han de treballar els esportistes les mateixes hores d’entrenament físic, d’entrenament tècnic o psicològic, ja que això depèn de la patologia de l’esportista.
L’atenció i la concentració, bàsicament es treballa observant la percepció i es complementa amb la visualització, en canvi, l’autoconfiança es treballa millorant l’autoestima, ja que és molt important que un esportista tingui l’autoestima ben elevada, per poder confiar en ell mateix. Tot i així es normal que tots els esportistes sentin estrès, però els que són més vulnerables se’ls ha de recolzar psicològicament on se’ls hi reforcin les seves virtuts.
Previ a la competició, generalment si que s’utilitzen tècniques de relaxació, per tal que l’esportista pugui estar més relaxat i confiat en si mateix i pugui obtenir més bons resultats.
La bioretroalimentació consisteix en rebre informació en varies vies, i també es saber tot de l’esportista o així mateix rebre la informació pertinent del psicòleg.
La psicòloga Marcela Herrera ens diu que l’objectiu principal de la psicologia esportiva és preocupar-se del benestar de l’esportista a nivell dels seus processos psicològics bàsics, com ara l’atenció, la motivació, la concentració i l’ansietat, i els que es deriven de la seva pràctica, com l’autoestima i l’autoconfiança.
El pla de treball s’estructura depenent del grau d’implicació en l’esport de l’esportista (iniciació, d’alt rendiment, activitat física…) de totes maneres sempre hi ha d’haver un diagnòstic inicial, una etapa preparatòria abans, durant i desprès de la competició. I les tècniques depenen de la orientació teòrica de cada psicòleg; ja que n’hi han de cognitivo-conductuals com la dessensibilització sistemàtica o la visualització; tècniques de relaxació, respiració; tècniques humanistes com el focus grup o el “rol playing”; tècniques gestàltiques com el control de la percepció figura-fons. De programes de treball n’hi ha que s’avaluen cada dues setmanes, altres són mensuals, altres són trimestrals com el programa en grup, i dependran dels objectius que es vulguin mesurar, si són a curt, mitjà o llarg termini.
El tractament en cada moment de la temporada és diferent, perquè el grau de profunditat de l’esportista es va ampliant a mesura que l’esportista va coneixent el llenguatge psicològic i es va introduint en les tècniques, normalment, es treballen els processos psicològics com la motivació, la concentració i aquells derivats de la pràctica esportiva, com són el treball en grup, l’autoconfiança i la prevenció de lesions. Però el treball del psicòleg és molt puntual, generalment, les sessions de grup duren trenta minuts, en canvi, les sessions individuals duren una hora i una mica més; en general, no es dediquen les mateixes hores d’entrenament psicològic que d’entrenament físic i tècnic, generalment la psicologia ocupa el temps abans i desprès d’un entrenament.
En la psicologia l’atenció i la concentració es treballa a través de les conversacions per donar a conèixer els conceptes i desprès utilitzant exercicis per detectar punts de desconcentració, llavors es treballa la presa de consciència d’aquests punts i tècniques per tornar a centrar-se, en canvi, l’autoconfiança es treballa detectant les habilitats, les fortaleses i millorant la percepció de si mateix.
L’estrès no és manifesta generalment en els esportistes joves, sinó que el que és manifesta és l’ansietat i és treballa a través de tècniques de relaxació i respiració.
Previ a la competició les tècniques que s’utilitzen són la relaxació controlada i la relaxació de Jacobson.
La bioretroalimentació és també anomenada feedback, però instrumental i s’utilitza un instrument per mesurar les respostes de la pell; a partir d’això i depenent de l’estímul s’ensenya a relaxar.
El psicòleg Luis Maria Guglielmetti; ens diu que l’objectiu de la psicologia de l’esport és permetre utilitzar el potencial psicològic de l’esportista, controlant les seves emocions i conflictes per què no obstaculitzin les seves habilitats.
El programa de treball de l’esportista s’ha de començar al mateix temps que l’ensenyament de la mecànica de l’esport, amb el control mental amb un programa a tal efecte com el Psico Hipno Golf, produït pel mateix psicòleg. Si que existeix un programa de treball diferent, com ara un programa bàsic i un programa suplementari abans de la competició.
Les tècniques que s’utilitzen són el control mental, per mètodes d’anàlisi per localitzar els errors i psicoteràpia i control mental complementat amb sofrologia. Per tal d’aplicar-li un tractament o un altre a l’esportista és important fer un test fet pel mateix psicòleg per tal d’analitzar el rendiment de l’esportista. El programa s’avalua normalment abans i durant l’entrenament.
Els aspectes que es treballen són l’autoconfiança i l’autocontrol, però també s’inclou un desenvolupament de l’autoestima i un bon rendiment durant les competències.
El fet que es dediquin les mateixes hores d’entrenament físic, d’entrenament tècnic o d’entrenament psicològic depenen del programa, però està programat perquè ambdós aspectes es complementin i no hi hagi interferències.
El control de l’atenció i de la concentració es treballar mitjançant un entrenament progressiu sobre la base de l’augment de la capacitat de cada jugador.
Ens diu que l’’estrès és natural, ha existir-li necessàriament a l’esportista per un òptim rendiment, però un excés d’estrès és dolent, per tant quan aquest està excedit s’utilitzen tècniques de relaxació i de respiració.
Previ a la competició, si és necessari sempre se’ls ha d’aplicar un control de respiració per evitar l’ansietat i les expectatives que en són una causa. I la confiança condiciona el joc i permet que els esportistes puguin arribar a millors nivells. Però, bàsicament, consisteix en la seguretat que posseeix i l’esperança d’aconseguir el que es proposa l’esportista, no és fàcil tenir confiança, però per obtenir-la i mantenir-la ens em de dir a diari que som capaços de fer tot el que vulguem i desitgem, però també s’obté la confiança a partir de guanyar trofeus, medalles, tenir pensaments positius, veure que el que has fet ha anat bé... I s’ha de ser lliure per decidir el que més desitges, perquè el pensament és la primera etapa del moviment i si pensem una cosa pel nostre compte i positiva es realitzarà d’aquella manera.
La bioretroalimentació és la comparació del rendiment per millorar-lo i ho ha de realitzar l’entrenador o el psicòleg a l’esportista.
El psicòleg Pere Alastrué, ens diu que l’objectiu no és només aconseguir una millora del rendiment, sinó mantenir el rendiment estable i mantenir el rendiment al màxim possible i fer autònom a l’esportista, és a dir, que l’esportista no necessiti o depengui d’un psicòleg, ja que això pot ser un problema per l’esportista.
El pla de treball va molt en funció de la demanda de l’esportista, però bàsicament primer es fa una entrevista on es recull tota la història d’aquest esportista: quan va començar, com va començar, quantes hores dedica a entrenar, com entrena, quins professionals l’entrenen, quina relació té amb els entrenadors i companys, nivell d’estudis, entre d’altres coses i llavors s’ha d’anar valorant les coses. I un cop es fa la imatge de l’esportista s’ha de veure per que et van a veure el psicòleg i que volen aconseguir. Llavors, segons el que diuen els esportistes es treballa amb certes tècniques que s’han d’entrenar igual que es treballa la resistència o la força. Llavors es fan exercicis especialitzats per els esportistes i es mira de tant en tant si milloren o no. I dient-ho de manera esquemàtica el pla de treball s’estructura: amb una entrevista, un motiu i unes tècniques.
Les tècniques que s’utilitzen són: les conductuals, que són les que els esportistes han de fer o practicar, i és classifiquen en: les de relaxació, les per controlar l’activació, les de visualització i les de focalització de l’atenció, i les cognitives, que són les pròpies d’un psicòleg i consisteixen en fer preguntes per investigar i veure els errors que comet l’esportista, com la reestructuració cognitiva.
Els aspectes que es treballen de manera individual són: la confiança en una mateix, l’auto-control, la capacitat de concentrar-se, focalitzar l’atenció i controlar el grau d’activació. I els aspectes de grup són la cohesió, el lideratge i la comunicació entre els membres de l’equip.
La psicologia varia segons la temporada depenent de l’esportista, però en la pre-temporada es treballen més coses, perquè és el moment on s’aprenen més coses.
El control de l’atenció i la concentració, primer es treballa mirant si hi ha algun focus que alteri l’atenció i la concentració i després es mira si hi ha una impossibilitat. La tècnica que s’utilitza és el “centuring” que recull i concentra l’atenció en un punt intern i ajuda a concentrar-se. La concentració és mantenir l’atenció fixa durant un temps. En canvi, l’auto-confiança no té una formula exacta per millorar-la, sinó que s’han de valorar les pors, els temors de l’esportista i s’han de tractar.
L’estrès es treballa de forma anticipada amb tècniques de relaxació; ja que la setmana abans de la competició l’esportista està molt nerviós, no dorm, etc. Per tant ,s’ha de treballar això, perquè rendeixi bé. S’ha de controlar el que provoca l’estrès abans d’una competició amb tècniques conductuals. Després es busca el motiu d’estrès en una competició. I s’ha d’intentar solucionar l’estrès amb tècniques de relaxació i visualització.. l’estrès provoca fatiga, falta de descans variació de la conducta alimentaria, tremolors, mans humides i fredes, en definitiva, mal cos que pot provocar ansietat.
La bioretroalimentació és anomenat també “Bio feet back”, en anglès. I el “feet back”, : és el que una persona diu del que tu estàs fent, el que tu reps com a resposta del que fas, Doncs per això, el “bio feet back” és el que les teves constants fisiològiques t’ensenyen de tu mateix. Per exemple, un esportista diu que està nerviós i nota que el cor li batega molt ràpid. Llavors s’ensenya amb una tècnica per baixar les pulsacions, i perquè l’esportista vegi que baixa les pulsacions es posa un pulsòmetre i ell no pot veure les pulsacions, però el psicòleg li diu el límit que s’ha marcat, per exemple 70, perquè es doni compte i el seu cos li doni el senyal de quan ho està aconseguint.
Les constants que es solen mesurar són: la resistència electro-dermal i el ritme cardíac .
Entrevistes dels esportistes
L’entrevista dels esportistes ha estat realitzada per poder observar la manera de rebre les diferents tècniques i aspectes relacionats amb la psicologia de l’esport i com porten a terme les indicacions que els hi fan els psicòlegs per ajudar-los en el seu rendiment i per contrastar també la teoria i les idees dels diferents psicòlegs. L’entrevista original contestada per cada un dels esportistes es pot trobar en els annexos (des de la pàgina 20 a la 33). L’entrevista realitzada és la següent:
1. Quin esport fas? A quin nivell?
2. Com vas arribar al psicòleg esportiu per iniciació pròpia o per altres?
3. Quants anys fa que vas amb el psicòleg?
4. Et vas sentir malament el fet d’assumir anar amb el psicòleg?
5. A nivell d’esport de competició, què has notat?
6. Quant temps a la setmana t’entrevistes amb el psicòleg?
7. Creus que necessitaries més estona?
8. Les entrevistes són individuals o col•lectives?
9. Quins objectius us heu plantejat?
10. Podries concretar de quina manera tracteu cadascuna de les fases de la temporada (pre-temporada, temp., pre-competició i comp.)?
11. Quin tipus de tècniques practiqueu i en quin moment?
12. És més dura la psicologia en període de competició que no en un altre període?
13. Treballeu l’autoconfiança el de dia de la competició? De quina manera?
14. Quins altres aspectes treballeu el dia de la competició?
15. De quina manera has après a relaxar-te moments abans de la competició?
16. Has de fer alguns exercicis a casa? Quins?
17. Notes alguna evolució, millora en alguns dels aspectes que influeixen en l’entrenament/ competició?
18. Aconsellaries als altres esportistes que anessin als psicòleg esportiu? Perquè?
Aquesta entrevista s’ha realitzat a 8 esportistes diferents i practicants de diferents esports, una de les esportistes és colombiana, la resta d’esportistes són manresans i rodalies.
La Mabel Mosquera és una esportista que practica l’aixecament de peses al nivell d’alt rendiment. Va arribar a entrevistar-se amb el psicòleg degut a que una seva amiga era psicòloga (la Helda entrevistada anteriorment) i ella va començar a acompanyar-la psicològicament. Ja fa tres anys que s’entrevista amb un psicòleg i en cap moment es va sentir malament ni va tenir vergonya pel fet d’anar a un psicòleg, ja que el psicòleg era una gran ajuda per ella. A nivell general li aporta seguretat i li treu les angusties i els temors que li genera la competència i també en els aspectes personals. Les millores que ha notat són l’enfortiment de l’autoestima, la seguretat i l’allunyament dels temors. No creu que necessiti més temps per parlar amb la psicòloga, ja que cada vegada que necessita contactar amb ella, ella està disponible, però generalment s’entrevista una hora a la setmana amb la psicòloga, sempre individualment, tot i que la psicòloga assisteix als entrenaments. Els objectius que es planteja són arribar a la medalla olímpica i medalles nacionals, les quals a confessat que ja les ha aconseguit.
Mabel ens explica que cada temporada és un món totalment diferent, ja que no sempre s’està en les mateixes condicions físiques i mentals. Per això diu que és important que la seva psicòloga sigui sempre al seu costat, com una amiga, i ajudant-la sempre que pot. Mabel ens explica que les tècniques psicològiques que utilitza normalment són: respiració abans de la competició, visualització durant els entrenaments i relaxació en la pre-competició. També diu que la psicòloga amb ella no és gens dura, ni en temps de competició ni de no competició. Simplement l’ajuda a sentir-se bé, a explicar les seves coses com si fos una amiga. A més, l’ajuda a regular la seva autoconfiança, ja que diu que això no només es fa abans d’una competició, sinó sempre, d’aquesta manera en el moment de la competició no té cap dubte de que és la millor. Però, generalment, els aspectes que es treballen el dia de la competició són l’autoestima i la motivació intrínseca. La manera que ha après a relaxar-se moments abans de la competició ha estat, primer de tot relaxant els músculs i respirant profundament i lentament, sentint que ella és molt bona en la pràctica i desprès mira de pensar en les paraules que li ha dit la psicòloga en un moment determinat.
A casa, la psicòloga li diu que s’estiri amb els ulls tancats i desprès d’haver fet la relaxació física, que tracti de moure’s en el moment de la competició, però sobretot que pensi en el podi.
També diu molt segura que nota una millora en alguns aspectes que influeixen en l’entrenament i competició, perquè ha après a dominar els nervis i a desenvolupar la seguretat en si mateixa.
I novament ens diu que sí aconsellaria als esportistes que anessin a un psicòleg, perquè el cos i la ment formen un sol ser i l’aspecte mental molts cops és el que no permet a l’esportista arribar a les seves metes i ens diu que entre el psicòleg i l’esportista hi ha d’haver una gran amistat i una gran disposició per part del psicòleg per atendre a l’esportista quan el necessiti, ja que el moment d’anar al psicòleg és sempre, perquè no hi ha un espai determinat.
Una esportista d’èlit, Aida Pintó, ens diu que fa esquí nàutic a nivell de competicions internacionals. Va començar a parlar amb un psicòleg fa 2 anys per mitjà de la federació catalana, però no es va sentir malament pel fet d’anar al psicòleg, al contrari, ens diu que no es va sentir malament, perquè no significa que estigui malament del cap, sinó que el psicòleg t’ajuda a tu mateix a nivell emocional.
A nivell de competició troba que les tècniques emprades per millorar la concentració i els nervis li han anat bé, tot i que els cops que s’entrevista amb el psicòleg són un cop cada quinze dies a l’estiu i durant l’any menys sovint, totes individuals i creu que necessitaria més estona per dialogar amb el psicòleg, però no és possible.
Els objectius que s’han plantejat són millorar l’ansietat i els nervis abans de les competicions; ser més positiu i confiar més en els propis resultats.
Bàsicament només treballen la temporada perquè al ser de ciutats diferents és molt difícil quedar per parlar i només a l’estiu que estan tots dos concentrats en un mateix lloc poden quedar més i per això, sobretot, tracten a nivell de competicions i resultats amb tècniques de relaxació i motivació abans de la competició, de concentració abans de cada entrenament i de valoració personal desprès de cada entrenament.
Tot i així ens confessa que la psicologia és molt més dura en època de competició perquè hi ha més temes a parlar i a treballar.
El dia de la competició sobretot treballen l’autoconfiança visualitzant el que és farà a la competició i la relaxació que s’aconsegueix respirant a fons, visualitzant i deixant la ment en blanc. A casa, malgrat tot això, abans d’anar ha dormir ha de visualitzar l’entrenament del dia següent.
La millora que nota és la facilitat a concentrar-se, tot i així ens diu que són temes difícils d’aconseguir.
Ella pensa que el tema psicològic influeix quasi en la meitat dels resultats que obtindrà un esportista; per tant si que és necessari anar a un psicòleg perquè és bo estar preparat psicològicament.
La Clàudia Jorge Lujàn practica el bàsquet a la categoria cadet preferent A amb el C.E Santa Rosa de Lima-Horta a Barcelona i als campionats estatals amb la selecció catalana, per això va arribar al psicòleg a través de la Federació Catalana de Basquetbol al integrar-se a la selecció catalana, tot i que ens diu que no hi va molt sovint, només en èpoques importants de la competició, tot i així, no creu que necessiti més temps per parlar amb el psicòleg, ja que depenent del seu estat psicològic i esportiu s’entrevista entre una i quatre vegades per setmana. Malgrat que no va anar al psicòleg per iniciativa pròpia, no es va sentir malament pel fet d’assumir anar amb el psicòleg, sinó al contrari, el psicòleg la ha ajudat a assumir el seu comportament dins de l’equip, a part d’això, el psicòleg també li ha fet reflexionar sobre el seu estat de joc en cada situació i en la mentalitat que hauria de tenir en cada moment, no només dins de la competició, sinó també fora de la competició; i a decidir quin és el camí correcte per seguir la temporada següent.
Les entrevistes són individuals, que són per saber l’estat en què es troba l’esportista mentalment en quan ha grau de motivació, estat d’ànim i de relació amb la resta de l’equip, però també n’hi ha de col•lectives prèvies al partit.
Els objectius plantejats són: participar en la competició sempre al 100%, respectar a tots els rivals independentment del nom, i afrontar els bons i mals moment esportius de la millor manera.
Les fases de la temporada es divideixen de la següent manera:
Pre-temporada: Normalment les sessions són col•lectives. El psicòleg tracta temes previs a la temporada i fa un previsió de com ha de ser la temporada. Mentalitza sobre com anirà la competició i què fer en els moments difícils.
Temporada: Depenent de si són individuals o col•lectives, el psicòleg parla sobre com estàs afrontant la temporada i com podries millorar-ho.
Pre-competició: Es parla (individual i col•lectivament) sobre l’estat mental; si el jugador està motivat o no, i sobre com es troba a l’hora de jugar i al vestidor. En aquest moment el psicòleg té una gran tasca, ja que és molt important arribar mentalment el millor possible a la competició.
Competició: Aquí també es parla tan individualment com col•lectivament, en el cas de que la competició estigui donant resultats positius es parla de seguir de la mateixa manera i que en cas de poder venir-se avall, es parla de com afrontar-ho. Si els resultats de la competició no són els que s’esperaven, el psicòleg t’intenta ajudar mentalment a superar-ho.
Les tècniques que es practiquen són sempre parlar de com se sent l’esportista abans, durant i desprès d’un entrenament, d’un partit i d’una competició. A vegades, però, quan la sessió verbal no funciona, el psicòleg recomana escoltar música i recordar els millors moments esportius.
En els períodes de competició, la psicologia si que és més dura, perquè és quan s’ha d’estar en màxima tensió i no és pot fallar; és quan s’ha d’intentar fer el màxim de bé per aconseguir un títol, i tot això requereix molt exercici mental, a més de físics.
L’autoconfiança és treballa el dia de la competició normalment, reflexionant sobre els millors moments esportius, recordant com has de jugar el partit i perquè estàs allà, donant ànims i visualitzant el partit; però també previ a la competició es treballa l’esperit de motivació, les pressions ens alguns moments de la competició, la concentració i l’atenció.
Ella per relaxar-se escolta música abans d’un partit, ja que és una cosa que l’ajuda a relaxar-se o l’ajuda a concentrar-se.
Desprès de la competició a casa no ha de fer res, potser algun dia ha de fer estirament, com els músculs de l’esquena i els que s’han treballat més al llarg de la competició i poden estar amb més tensió, però generalment, ja ho fa unes hores abans del partit en una sala amb la resta de l’equip i amb silenci.
Ella ens diu que el psicòleg l’ha ajudat bastant, ja que diu que els dies que es troba desanimada, perquè els coses no li surten bé o tal com esperava, desprès de parlar amb el psicòleg li canvia la mentalitat i és llavors quan intenta fer-ho el millor possible, per això aconsellaria els esportistes que es trobessin pressionats per la competició anessin a parlar amb un psicòleg esportiu.
En Francesc, un jugador de futbol juvenil, va arribar a entrevistar-se amb el psicòleg perquè el club on ara actualment juga, hi ha una psicòloga i va trobar que li aniria bé, per això no es va sentir gens malament per anar a parlar amb ella, perquè la psicòloga era gran una ajuda, tot i que aquest és el primer any que hi va.
De moment, ens diu que encara estan treballant els aspectes que influeixen en la competició, però creu que li servirà de molt, perquè comença a notar millores.
Amb la psicòloga s’entrevista dos cops per setmana, però aquestes sessions són col•lectives, però llavors hi ha algunes que són individuals; per això ell creu que ja en té prou amb aquestes sessions, però sens dubte diu que si en necessita més ja intentarà parlar amb ella.
L’objectiu que s’han plantejat de moment és controlar el cos, i la tècnica que s’utilitza és la respiració. La psicòloga li fa avaluacions i li comenta com va i ens diu que ara està treballant treure’s l’angoixa del partit, però també treballen l’autoconfiança a partir de la visualització.
Ell creu que la psicologia ja va bé que sigui més dura durant el període de competició, el dia de la competició aprèn a relaxar-se amb la respiració controlada, com que la psicòloga no parla amb ell el dia de la competició, ella li diu que a casa faci exercicis de 3x3 i 4x3 de respiració; la respiració és un dels aspectes en que més ha notat una gran evolució i millora a l’hora de relaxar-se.
Per això ens diu que no està mai de més parlar amb un psicòleg, ja que és una ajuda, perquè quan et trobes baix de moral et pot ajudar i donar un bon rendiment al partit.
La Meritxell Calduch i Prat fa atletisme a un nivell semiprofessional i ara fa uns 7 anys que s’entrevista amb un psicòleg, però no de manera continuada. Ella va començar a entrevistar-se amb el psicòleg de la federació quan va necessitar ajuda; per això no es va sentir malament pel fet de parlar amb ell, a part d’això, ella va comença a parla amb ell perquè volia millorar el rendiment esportiu.
El psicòleg la ha ajudat en els moments en que físicament està molt bé, però mentalment no tant, i també a gaudir de l’esport.
Generalment s’entrevista amb el psicòleg individualment cada quinze dies, però en època de competició dos cops a la setmana, i no creu que necessiti més hores per parlar amb el psicòleg, ja que si ella volgués podria augmentar el nombre de sessions.
Els objectius que s’han plantejat són: tornar a gaudir de l’esport, perquè ens diu que ha estat lesionada dos anys i això fa que el nivell psicològic estigui una mica carregat.
Durant la pre-temporada pràcticament no es veuen, perquè és una època de descans psíquic important, però a mesura que s’acosta l’inici de la temporada, llavors van plantejant com la volen afrontar, quins són els objectius que volen aconseguir i com hi poden arribar. Abans d’una competició treballen molt la visualització i s’imagina la cursa, quins rivals tindrà, el tipus de circuit que haurà de córrer, la distància del circuit i la tàctica que seguirà, i tenir pensaments positius. Desprès de la competició s’analitza el que ha passar, el resultat, com s’ha trobat abans, durant i desprès de la prova i quines sensacions ha tingut.
Ens diu també que la psicologia és més dura en períodes de competició depèn de l’estat anímic en que es troba, ja que a vegades, afers exteriors a l’esport interfereixen en la pràctica esportiva i aquests apareixen en qualsevol moment. En èpoques de competició és normal que es doni gran importància a l’estat psicològic, perquè és més important que l’estat físic i generalment abans d’una competició s’altera l’estat psicològic. Per això el dia abans de la competició és treballa l’autoconfiança analitzant el treball que es porta acumulat durant dies anteriors a la competició, perquè si no es confia amb un mateix ningú ho pot fer per tu. Ella parlant amb les companyes, escoltant música i distraient-se és relaxa moment abans de la competició.
A vegades, però, ha de fer exercicis a casa com ara escriure en un full les sensacions que li han provocat un entrenament determinat o una competició i sempre han de ser frases curtes i positives.
L’autoconfiança ha estat un dels aspectes que més millora hi ha notat, perquè en cada competició ho dóna tot i si no ha pogut guanyar, és perquè les altres atletes corrien més i no pas perquè ella ho hagi fet malament; per això, ella aconsella que els esportistes anessin amb un psicòleg esportiu, perquè diu que és una part important del propi entrenament; un complement que ajuda a entendre que moltes vegades en l’esport dos més dos no són sempre quatre.
En Maurici Casasayas practica el judo a nivell de campionat d’Espanya i en algunes competicions internacionals però, normalment a nivell de campionat d’Espanya, a nivell nacional. I va arribar al psicòleg esportiu, principalment, per l’entrenador, l’entrenador li va aconsellar que anés a un psicòleg esportiu i com que el psicòleg és un judoka del gimnàs on entrena li va ser molt fàcil contactar amb ell , però va ser per iniciativa de l’entrenador, no va ser per iniciativa seva; d’això fa tres anys. Però tot i que no va anar amb el psicòleg per iniciativa pròpia, no es va sentir gens malament, perquè ell tenia ben clar que el fet d’anar al psicòleg era per millorar el seu rendiment dintre de la competició però, ens confessa que quan tenia 15 anys i amb un grup assistien al psicòleg llavors si que es sentien malament.
A nivell de competició ha notat una millora en l’atenció, en la confiança i en el control dels nervis, tot i que els nervis i siguin sempre però es poden controlar.
Normalment, s’entrevista amb el psicòleg una hora a la setmana, però dintre de l’entrenament de judo hi ha una sèrie d’aspectes que el psicòleg li fa treballar, parlen d’uns temes i llavors li diu que totes les coses que han parlat les apliqui dintre de l’entrenament com si estigués dintre de la competició. Ell que creu que no necessitaria més estona per estar amb el psicòleg, perquè amb el treball que estan fent creu que ja n’hi ha prou. Anterior a aquests tres anys, les entrevistes eren col•lectives, però ara són individuals, perquè creu que cada esportista dins de la competició té les seves debilitats.
No divideixen l temporada de la pre-temporada; sinó que quan surt algun problema treballen aquell aspecte, però no tenen res fixa ni divideixen els períodes, ja que van fent dia a dia.
Els objectius que s’han plantejat a nivell de resultat són diferents depenent de les competicions, ja que en una competició potser es plantegen treure medalla, en una altre treballar l’agressivitat, l’atenció. I en les competicions que no li influeix el resultat practiquen aspectes que l’ajudin pel campionat d’Espanya.
Les tècniques que utilitzen són la relaxació dins de la competició, en els moment de descans; però bàsicament són tècniques de focus atencional dins del combat, en les parades del combat per no perdre l’objectiu que té dintre del combat. I no creu que sigui més dura la psicologia en èpoques de competició.
Els aspectes que treballen el dia de la competició són l’atenció, l’agressivitat i l’autoconfiança que la treballen visualitzant imatges correctes dintre de la competició on sempre ell sigui superior o estigui dominant al contrincant i també visualitzant imatges de com li agradaria que fos; el dia de la competició sol estar molt tranquil i no acostuma a estar nerviós i per tant no necessita cap tècnica de relaxació, només està nerviós i amb ansietat minuts abans de la competició, a l’escalfament; però les tècniques no li funcionen. Els exercicis que ha de fer a casa normalment són desprès d’un combat apuntar les sensacions que ha tingut i l’agressivitat en una escala.
La millora que ha notat ha estat que ara està més còmode a la competició que no pas fa dos anys, ja que abans la competició li donava neguit, i creu que tots els esportistes que competeixen a un cert nivell, com ara el campionat d’Espanya, és imprescindible.
En Xavier Llobet fa triatló olímpic a nivell professional-èlite, ara actualment no va en cap psicòleg, perquè no ha trobat a cap psicòleg que li donés garanties. Però ens diu que no es sentiria malament quan trobés a un bon professional, perquè és un complement i una ajuda molt interessant en l’alt rendiment, però diu que no ha trobat a cap psicòleg que actuï i sigui un bon psicòleg esportiu.
I ens diu que la pròpia societat és competitiva i que l’esport és el pic més alt de la piràmide, és una tensió màxima, en tots els aspectes, l’entrenament diari, les competicions, les pressions, el patrocinadors... i creu que totes aquestes pressions les hauria de treballa el psicòleg.
Ens diu que quan anava amb un psicòleg les entrevistes eren individuals, perquè creu que per els esports individuals és molt important la discreció i el treball personal, ja que cada esportista és un món i el viu a la seva manera. I ens diu que quan hi ha una lluita més gran amb el treball psicològic és en el període competitiu, ja que és el més important i és on es veuen els fruits i on han de sortir els bons resultats, però si hi ha temps es pot preparar la ment abans del període competitiu. Però l’autoconfiança el dia de la competició no la treballaven gens, els aspectes que treballaven el dia de la competició eren el nerviosisme, la preparació de la carrera i les possibles maneres d’afrontar els problemes que poden sorgir durant la competició.
Ell ha après a relaxar-se escoltant música, intentar distreure’s, desconnectar i tenir la ment en blanc, perquè creu que el gran problema dels esportistes és que pensen massa i llavors l’esportista es converteix en una màquina, perquè només entrena per la competició i desprès quan té el descans i té temps per pensa llavors, si ha obtingut mals resultats està desanimat.
Degut a la seva mala experiència amb els psicòlegs, ens diu que no aconsellaria a ningú que anés a un psicòleg esportiu, però diu que potser el dia que trobi a un autèntic i professional psicòleg, llavors canviarà d’opinió, però diu que els psicòlegs que ha provat dels CARS no li han agradat.
La nedadora Noemi Sala competeix en un nivell absolut i ens diu que l’objectiu de la psicologia sempre és no enfonsar-se psicològicament per qualsevol motiu. I va arribar a dialogar amb un psicòleg esportiu per iniciació de d’altres persones, però tot i així ens diu que no es va sentir malament pel fet d’assumir d’anar a parlar amb ell, ja que creu que el psicòleg li ha servit de gran ajuda, perquè diu que ha millorat a l’hora de la seva mentalitat, ja que quan a de competir està menys nerviosa i pot controlar el nerviosisme que abans no podia controlar-ho. Generalment, un cop a la setmana s’entrevista amb el psicòleg de manera col•lectiva; però ella creu que en algunes èpoques necessitaria més hores per poder parlar amb el psicòleg.
Els objectius que s’han proposat són de cara a la competició estar més tranquil•la, és a dir no tan nerviosa.
Les tècniques ens diu que són molt senzilles, que consisteixen en visualitzar les pors de la competició mentalment i alhora encendre un cronòmetre quan es comença a visualitzar-les i es para quant s’acaba la visualització. Depenent de la competició, la psicologia és més dura o no, però normalment ens diu que és més dura en el període anterior de la competició, perquè un s’ha de mentalitzar de la prova i això costa molt; els aspectes que es treballen el dia de la competició són la relaxació i l’actuació; i a partir de la respiració aconsegueix relaxar-se. Normalment no ha de fer cap exercici a casa.
Si que ha notat millores en els aspectes que influeixen en la competició, ja que es pot controlar el nerviosisme i això fa que no estigui tant nerviosa a la competició. Per això ens diu que si que aconsellaria els esportistes que anessin amb un psicòleg esportiu, perquè els esportistes es basen de la psicologia i el físic i si la psicologia no funciona, el físic no serveix per res.
Conclusions
Tot seguit, ens basarem en la teoria del treball; però bàsicament ens centrarem en tota la informació aplicada als esportistes d’alt rendiment, relacionant-la amb les idees que els psicòlegs ens han anat dient al llarg de les entrevistes; les entrevistes s’han realitzat a 5 psicòlegs diferents; i contrastant-ho també amb les entrevistes fetes als esportistes, en total 8 entrevistes; així podrem veure si els psicòlegs porten a terme a la pràctica els aspectes teòrics i per veure de quina manera reben aquesta informació els esportistes. A continuació se’ns mostren les premisses proposades:
Premissa 1:
Teoria: L’objectiu de la psicologia de l’esport consisteix bàsicament en entrenar les habilitats psicològiques necessàries per que l’esportista individual i/o col•lectivament pugi enfrontar-se amb grans recursos a la situació de competició esportiva i la millora del rendiment.
Pràctica/Psicòlegs: Tots els psicòlegs, 5/5, ens diuen que l’objectiu es exactament el nombrat a la teoria, potenciar el rendiment esportiu. Però 1/5 psicòlegs ens diu també que a part de potenciar el seu rendiment també és mantenir aquest màxim rendiment i fer autònom a l’esportista, és a dir, que no necessiti o depengui d’un psicòleg, ja que això pot ser un problema per l’esportista.
Esportistes: Els esportistes no ens ho mostren de manera tan clara com els psicòlegs, però 6/8 esportistes ens diuen que els objectius que s’han plantejat són aspectes que els afecten a l’hora de la competició, com ara els nervis, l’atenció, control del cos i les pressions, però també ens diuen que l’objectiu és fer-ho el màxim de bé i intentar guanya. I 1/8 esportistes ens diu que com que ha estat lesionada durant 2 anys ara de moment l’objectiu és intentar de gaudir l’esport com abans.
Premissa 2:
Teoria: Les tècniques de la psicologia de l’esport són: l’entrenament en imaginació; també anomenat visualització, reestructuració cognitiva; que consisteix en obtenir l’autoconfiança, l’atenció i la concentració, entre altres coses, la bioretroalimentació, les de control de la respiració, la de relaxació muscular progressiva i l’establiment d’objectius; saber els objectius per tal d’obtenir un augment de concentració.
Pràctica/Psicòlegs: Només 2/5 psicòlegs ens diuen les mateixes tècniques que en la teoria, però 5/5 psicòlegs ens han anomenat la tècnica de la visualització i, per tant, és la tècnica més emprada i possiblement la més eficaç, 1/5 psicòlegs ens ha dit que les tècniques són de control mental, anàlisis dels errors, psicoteràpia i sofrologia
Esportistes: En aquest apartat només comptem amb la contestació de 7 esportistes, ja que un dels esportistes aquesta pregunta no la contestada. Per tant 2/7 esportistes ens diuen que la tècnica que utilitzen, entre d’altres, és la respiració, 1/7 esportistes de valoració personal, 1/7 esportistes la tècnica d’estat d’ànim, 1/7 esportistes tècniques per controlar l’atenció i finalment i la més utilitzada i practicada, 4/7 esportistes utilitzen la tècnica de la visualització.
Premissa 3:
Teòric: Ens diu que per millorar l’autoconfiança s’ha de creure en un mateix per tal d’obtenir-la i obtenir bons resultats, a partir de tècniques de reestructuració cognitiva que són les tècniques que permeten el psicòleg arribar als pensaments dels esportistes.
Pràctic/psicòlegs: Tots els psicòlegs, és a dir, 5/5, ens diuen que el més important per tenir autoconfiança és millorant l’autoestima i detectar les pors i temors que et fan no tenir-la i 1/5 ens diu que la tècnica de la visualització dóna grans resultats a l’hora d’obtenir-la i millorar-la.
Esportistes: 1/8 esportistes ens diu que gairebé no la treballen i no ens va contestar de quina manera la tractaven perquè no ho sabia, 4/8 ens diuen que la treballen a partir de la visualització i 3/8 ens diu que la milloren a partir de l’autoestima i pensant que ells ho faran molt bé i que són els millors.
Premissa 4:
Pregunta: Aconsellaries als altres esportistes que anessin als psicòleg esportiu? Perquè?
Aquesta pregunta trobo que és una de les més importants de l’entrevista dels esportistes, perquè si els esportistes si aconsellarien els altres esportistes ha que anessin amb un psicòleg esportiu és perquè ells creuen que els hi funciona i hi troben grans millores.
Resposta/esportistes: 7/8 esportistes ens diuen que si que aconsellarien als altres esportistes que anessin al psicòleg esportiu; perquè ens diuen que el cos i la ment estan lligats i que si estàs ben preparat físicament, no significa res si no estàs ben preparat psicològicament; ja que la psicologia diuen que ajuda molt en els aspectes que el dia de la competició et prohibeixen exercir amb naturalesa i estan al màxim de rendiment a la prova, però 1/8 esportistes ens ha dit que no perquè no ha trobat cap bon professional que el pogués portar correctament a ell en l’aspecte psicològic.
Premissa 5:
Teoria/pregunta: Com que la definició en la teoria de la tècnica anomenada bioretroalimentació és costosa d’entendre i està poc explicada els hi em demanat als psicòlegs que ens la contestin. La pregunta és: Què és la Bioretroalimentació? En la teoria, ens defineix la paraula bioretroalimentació com una tècnica en la que s’ensenya a l’esportista a controlar de manera voluntària algun procés biològic, com la freqüència cardíaca que, generalment, no està sota control voluntari. I els objectius de l'entrenament són: a) Controlar l’activació facilitant estats de relaxació o d’activació; i b) Controlar les funcions fisiològiques per millorar aspectes com la eficiència cardiorespiratòria.
Psicòlegs: 3/5 psicòlegs ens diuen que la definició de la tècnica de la bioretroalimentació és saber-se controlar, tenir autoconfiança, saber-se relaxar o activar, és a dir, és el que les teves constants fisiològiques t’ensenyen de tu mateix. I 1/5 psicòlegs ens diu que la bioretroalimentació és rebre informació en varies vies; és saber tot de l’esportista i així mateix rebre la informació pertinent del psicòleg. I 1/5 psicòlegs ens diu que la tècnica de la bioretroalimentació consisteix en fer una comparació del rendiment per millorar-lo.
Premissa 6:
Teoria: La teoria ens diu que tant una reducció dels estats d’activació excessiva o ansietat, com una potenciació de la activació en cas d’excessiva relaxació. No tenir una activació òptima pot afectar al rendiment. L’esportista ha de ser capaç de relaxar-se en qualsevol situació. Amb una excessiva ansietat augmentarà el consum d’oxigen, el cos es tensarà i no podrà realitzar bé els moviments.
Pràctica/psicòlegs: Els psicòlegs ens diuen 3/5 que si es produeix un excés d’activació, estrès, les tècniques que s’utilitzaran seran la relaxació i la respiració, 2/5 psicòlegs ens diu exactament el dit a la teoria que un excés d’activació perjudica al rendiment, però que una mica d’estrès va bé, 1/5 psicòlegs diu que per superar aquest excés s’haurien de recolzar els aspectes psicològics reforçant les virtuts de l’esportista i 1/5 psicòlegs ens diu que un excés d’activació és el principal factor de les lesions esportives.
Esportistes: En aquest apartat tornaríem a partir de 7 esportistes, ja que un d’ells no ens la ha contestat, per tant, 4/7 esportistes diuen que es relaxen a partir de la respiració controlada i 3/7 esportistes diuen que la música els ajuda a relaxar-se.
Premissa 7:
Psicòlegs: Tots els psicòlegs, és a dir, 5/5, ens diuen que si que hi ha tractament diferent segons el moment de la temporada de l’esportista, perquè en els moments de competició els esportistes és quant han de rebre més ajuda psicològica, per tal d’obtenir bons resultats.
Esportistes: En aquest aspecte comptem amb 6 esportistes, ja que 2 d’ells no ens han sabut contestar la pregunta formulada; 2/6 ens diuen que no divideixen la temporada, sinó que van fent dia a dia, 2/6 diuen que es centren només en la competició i 2/6 si que divideixen la temporada i en cada etapa o període es centren en un aspecte diferent.
Premissa 8:
Teoria: L’avaluació és un procés continuo que inclou una fase inicial, el seguiment i la valoració total del procés.
Psicòlegs: 3/5 psicòlegs ens diuen que l’avaluació del programa de treball és realitza sessió a sessió, és a dir continuo, però 1/5 ens diu que poden ser setmanals, mensuals o trimestrals i 1/5 psicòlegs ens diu que depenent del programa de treball s’avalua d’una manera o d’una altra.
I com a conclusions finals podem dir que, per regla general, la psicologia esportiva ajuda a millorar el rendiment de l’esportista en els aspectes treballats pel psicòleg i s’ha pogut comprovar que en la teoria i en la pràctica no hi ha gaire diferencia, ja que majoritàriament les idees dels psicòlegs amb la teoria no varia gaire. Per tant, jo crec que la psicologia de l’esport és molt important a nivell de competició, per tal d’estar al 100% en la competició i d’aconseguir bons resultats, malgrat això un dels vuit esportistes ens ha dit que no aconsellaria la psicologia de l’esport ja que no li va gens bé.
Bibliografia
▪ Centro de psicología CTB
▪ Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure
▪ Consejo General de colegios oficiales de psicológos
▪ Psicología del deporte
▪ Atletisme
▪ Atletisme
▪ La mente y el deporte
▪ Salud Hoy
▪ La web de golf
▪ Riera, Joan y Cruz, Jaume, 1991. Psicología del deporte: Aplicaciones y perspectivas. Martínez Roca. Barcelona.
▪ Weinberg Robert S y Gould, Daniel, 1996. Fundamentos de psicología del deporte y el ejercicio físico. Ariel. Barcelona.