Història de la psicologia esportiva

L'origen de la paraula Psicologia, ve de les paraules gregues psique: "ànima" i logos: "tractat", "ciència". Literalment significa "ciència que estudia l'ànima", entenent l'ànima no només des d'un punt de vista religiós, sinó com una energia que forma part del nostre cos i que influeix als nostres estats d'ànims.

Des de les primeres investigacions sobre les destreses motrius realitzades per Woodworth (1899) en EEUU fins a l’actualitat, no només la psicologia experimental, educativa i aplicada a l’esport ha patit grans canvis, sinó que el món en sí mateix també. Aquests canvis han tingut que veure amb les qüestions: socio-polítiques, culturals, econòmiques i ètiques de les quals els esports i tots els seus participants.

En una primera etapa, la psicologia de l’esport es va relacionar amb treballs sobre l’aprenentatge motriu. Després de la Segona Guerra Mundial van augmentar les investigacions en el desenvolupament receptiu motor i la psicologia de l’activitat física patrocinada per les forces armades en molts casos i per els departaments d’investigació d’algunes universitats i l’Estat per un altres. Es van destacar els treballs de l’Alexander Puni i Peter Rudik d’Europa de l’est i Franklin Henry dels EEUU, pels seus treballs sobre la conducta motriu aplicada a l’educació física.

En la dècada dels cinquanta sobresurten els estudis aplicats als entrenadors de John Lawther, i en els seixanta Ogilvie i Tutko desenvolupen testos i escales d’avaluació per mesurar la personalitat i la motivació dels esportistes. Des del Primer Congrés Mundial de Psicologia de l’Esport celebrat a Roma l’any 1965, es va començar a diferenciar la psicologia de l’esport amb els primers treballs relacionats amb aprenentatge motor i s’enfoca en factors psicològics com l’ansietat, l’autoestima i la personalitat dels esportistes i el seu desenvolupament en el rendiment esportiu.

Es comencen a desenvolupar associacions de psicòlegs aplicats a l’esport, amb alguna relació a la medicina de l’esport, i amb elles neixen les publicacions específiques i comença una gran difusió de l’activitat oficial de la psicologia de l’esport.

Augmenta la demanda des de les institucions i associacions, com la d’alguns Comitès Olímpics el prendre a l’esport una valoració d’importància socio-política entre nacions.

En els anys 1980 i 1990, creix mundialment l’esport organitzat d’alt rendiment i es comença a expandir en escala global les competències esportives, generant nous models socials exitosos, els herois ídols de l’esport massificat i cada vegada més professionalitzat.

La psicologia de l’esport comença no només a estudiar, investigar i assessorar a persones que practiquen esport, sinó que també als entrenadors, familiars, àrbitres, dirigents, públic, periodistes, etc. Es comença a treballar no només sobre els trastorns dels esportistes amb relació a la seva personalitat, ansietat o motivació, sinó a analitzar els efectes de la interacció dels mateixos amb els altres subjectes, objectes i situacions amb els que actuen. Així doncs, Ribes i Lopez (1985) milloren la conducta interconductual que explica les interaccions dels organismes en el seu medi físic, biològic i social. Per això el paper professional del psicòleg de l’esport s’amplia a tots aquells participants del món esportiu que ho demanin, treballant en la prevenció i la preparació mental, per optimitzar les capacitats psicològiques dels participants abans, durant i després de la situació esportiva.

Segons J. M. Cagigal (1979) “Els medis de difusió, principalment es van encarregar d’intensificar les motivacions i les necessitats nacionals dels campions. L’altíssim percentatge d’informació esportiva es refereix a l’esport d’espectacle, dedicant-li minoritàriament espais a la vessant saludable o educativa de l’esport”.

Aquesta competitivitat de la que parla J.M. Cagigal es va veure augmentada a la dècada dels noranta amb la irrupció del neoliberalisme, exaltant el individualisme extrem per sobre les valoracions nacionalistes, perdent lentament la funció que té l’Estat de ser la entitat organitzadora social i aglutinant d’un país, superada pels interessos dels poders econòmics capitalistes, passant l’esport i tot el que es mou en un medi per alimentar el nacionalisme perdut, utilitzant en molts dels casos els resultats esportius com a instruments poderosos de propaganda política. Llavors quant la psicologia de l’esport comença a ajudar els esportistes i als entrenadors a afrontar les pressions, a adaptar-se a les condicions de canvi i a mantenir la disciplina i la concentració, sota les circumstancies estressants, planificant amb anticipació les situacions per obtenir una màxima efectivitat.

S’incrementen i milloren les metodologies d’investigació, ja no només als laboratoris sinó en els camps específics de cada esport o disciplina. Es comencen a tenir millors registres i observacions de les conductes esportives, tractades com a instruments de mesura més exactes, electròniques i digitals, i es desenvolupen sistemes informàtics específics per les investigacions en la psicologia de l’esport. Això va generar un augment de produccions especialitzades en la psicologia de l’esport de millor qualitat científica i de major valor predictiu.

Es desenvolupen a Iberoamèrica múltiples ofertes de cursos i carreres d’especialització i mestratge per psicòlegs que desitjaven especialitzar-se en la psicologia de l’esport, a partir dels Jocs Olímpics de Barcelona.

A finals del segle XX moltes d’aquestes produccions i continguts es troben a internet, un medi per la divulgació ràpida i permanent que:

• Presenta informació nova, sobre pràctiques possibles i en molts casos legitimades,
• Permet accedir a informació sobre les possibilitats per millorar la formació professional,
• Estimula el desenvolupament de projectes i treballs d’investigació,
• Ofereix recursos humans que demostren intervencions eficaces en diferents esports i activitats físiques, basades en investigacions empíriques,
• Facilita l’intercanvi d’informació i compartir experiències i treballs entre professionals d’un mateix o diferent país.

Al segle XXI, el rol del psicòleg de l’esport és el defensor de les identitats i ajuden els esportistes i els entrenadors a que puguin prendre les decisions que considerin més oportunes per l’activitat esportiva i per les seves vides, dins i fora del terreny de joc, en condicions de màximes pressions en el nostre gran desafiament.

Alguns psicòlegs creuen que en un futur la psicologia de l’esport:

• Podrà produir coneixements que tinguin un equilibri entre la teoria, la investigació legitimada i la pràctica de cada esport o disciplina, perquè els esportistes, entrenadors, àrbitres, espectadors... puguin observar i comprovar els beneficis de la preparació psicològica realitzada adequadament;
• Ampliar la població a la qual es dirigeixen les publicacions i adequar els termes emprats, perquè es puguin evitar els abandons prematurs en els esports;
• Desenvolupar estratègies per la prevenció de lesions, i afrontar el període d’inactivitat i de recuperació òptima en els esportistes lesionats;
• Ajudar als entrenadors a: desenvolupar mètodes que permetin incrementar l’aprenentatge de tècniques i tàctiques esportives, planificar el temps per aconseguir els objectius proposats; optimitzar la relació i la comunicació amb els esportistes i desenvolupar la cohesió del grup en els esport d’equip;
• Assessorar i preparar als esportistes, especialment els esportistes professionals, a assumir la retirada de la pràctica esportiva i la reorganització de les seves vides;
• Proposar programes i plans socials que incloguin activitats físiques i esports per augmentar la salut de la població, la beneficiosa utilització del temps lliure i la prevenció de les addiccions i el sedentarisme extrem;
• Desenvolupar un codi d’ètica dels psicòlegs de l’esport amb pautes clares del que s’ha de fer i el que no s’ha de fer, amb els agents de l’esport i entre els amics, per manejar les pressions dels interessos econòmics, professionals, polítics, sense que es vegin afectades les relacions i la feina amb els esportistes, entrenadors, dirigents, periodistes, familiars, àrbitres, representants... per conformar unitats altament especialitzades, d’equips disciplinaris, que involucren a tots els que intervenen en els processos d’iniciació, formació i desenvolupament esportiu; per col·laborar en la formació dels esportistes més sans, intel·ligents, creatius, i independents.